UNA PEDRA
QUE ÉS LLAVOR I FRUIT
Si la iconoclàstia depengués d’un gest, seria l’extinció
d’una llum impossible.
Si depengués d’una imatge, seria una pedra llançada al centre de si mateixa: «emmascarada, taciturna i proscrita», com anotà Roger Caillois.
Si depengués d’algú, seria de la mà que desvela i sepulta, reconeix i ignora, mata i acull, arrabassa i dona.
Existeix un arxiu on hi ha dipositades infinitud de petites pedres; rocs pràcticament indiferenciables. Donada la procedència tel·lúrica, es veuen reduïdes a una extensa grisalla. Reposen en fileres ordenadament separades. Damunt de lleixes metàl·liques que ressonen amb la mínima tremolor i que produeixen una remor aguda, murmurada per un cor que es resisteix a la letargia. La disposició no segueix cap índex: a cada pedra li correspon una imatge, suspesa al damunt seu. La imatge, una fotografia enfundada en plàstic, revela la procedència de cada fragment rocós.
Entre la munió d’instantànies hi ha imatges d’estàtues derrocades enmig d’una alegria exultant (ningú no celebra així la mort, si no és la de l’enemic abatut); hi ha monuments desmembrats i abandonats, caps sense cos i cossos sense cap. Fragments dispersos de calcàries i diorites. Formigó, marbres i granits. També hi ha un altre tipus d’imatges: retalls de mans alçades que sostenen pedres. Cada pedra s’emmotlla al palmell de la mà, l’escruta i es fon amb el seu destí. És el moment previ a ser llançada, precisament, contra l’estàtua que encara no ha sucumbit. No hi ha hagut mai tanta confiança i ingenuïtat en un únic gest.
La pedra colpeja l’estàtua i l’esberla: sorgeix un altre fragment. Còmplice de la fi d’una imatge i del naixement d’una altra. Es podria dir que ambdues pedres són la mateixa, encara que en diferents moments, travessats per un esclat.
Una pedra que és llavor i fruit (o la botànica de la revolució).
Si depengués d’una imatge, seria una pedra llançada al centre de si mateixa: «emmascarada, taciturna i proscrita», com anotà Roger Caillois.
Si depengués d’algú, seria de la mà que desvela i sepulta, reconeix i ignora, mata i acull, arrabassa i dona.
Existeix un arxiu on hi ha dipositades infinitud de petites pedres; rocs pràcticament indiferenciables. Donada la procedència tel·lúrica, es veuen reduïdes a una extensa grisalla. Reposen en fileres ordenadament separades. Damunt de lleixes metàl·liques que ressonen amb la mínima tremolor i que produeixen una remor aguda, murmurada per un cor que es resisteix a la letargia. La disposició no segueix cap índex: a cada pedra li correspon una imatge, suspesa al damunt seu. La imatge, una fotografia enfundada en plàstic, revela la procedència de cada fragment rocós.
Entre la munió d’instantànies hi ha imatges d’estàtues derrocades enmig d’una alegria exultant (ningú no celebra així la mort, si no és la de l’enemic abatut); hi ha monuments desmembrats i abandonats, caps sense cos i cossos sense cap. Fragments dispersos de calcàries i diorites. Formigó, marbres i granits. També hi ha un altre tipus d’imatges: retalls de mans alçades que sostenen pedres. Cada pedra s’emmotlla al palmell de la mà, l’escruta i es fon amb el seu destí. És el moment previ a ser llançada, precisament, contra l’estàtua que encara no ha sucumbit. No hi ha hagut mai tanta confiança i ingenuïtat en un únic gest.
La pedra colpeja l’estàtua i l’esberla: sorgeix un altre fragment. Còmplice de la fi d’una imatge i del naixement d’una altra. Es podria dir que ambdues pedres són la mateixa, encara que en diferents moments, travessats per un esclat.
Una pedra que és llavor i fruit (o la botànica de la revolució).
